La inclusió real: ho imprescindible perquè funcioni
No és que no estiguem dacord amb la inclusió. Al contrari.
Hi ha una veritat incòmoda que cada cop em costa més callar-me… quan entro en una aula, quan escolto una família, quan parlo amb docents esgotats:
Això no és inclusió.
Perquè parlar de TEA a l'aula no és parlar de “ficar” tots els nens a la mateixa classe i confiar que, pel simple fet d'estar junts, tot funcionarà. Això no és educació inclusiva. Això és presència física sense condicions reals per aprendre.
I quan la inclusió s'hi redueix —a estar— allò que apareix no és convivència, sinó estrès. Estrès per al nen que no entén què se n'espera. Estrès per al docent que intenta sostenir-ho tot amb les mans buides. Estrès per al grup, que percep la tensió i es contagia.
_____________________________
L'error de base: confondre “estar” amb “participar”
_____________________________
Una escola pot dir “som inclusius” i, tanmateix, estar deixant un nen completament fora.
Perquè la inclusió real no es mesura per si el nen està assegut a una cadira dins de l'aula. Es mesura per alguna cosa molt més incòmode: si aquest nen pot participar, aprendre i pertànyer.
Participar vol dir que entén què està passant i té una manera d'entrar a l'activitat.
Aprendre vol dir que l'entorn està adaptat perquè l'aprenentatge sigui possible, no només desitjable.
Pertànyer significa que l'aula no viu com un lloc d'amenaça constant, sinó com un lloc on pot estar segur.
Quan aquestes tres coses no hi són, el que fem no és inclusió. És exposició.
_____________________________
Què passa quan seguim així
El nen amb necessitats especials no aprèn… i el sistema ho interpreta com a “conducta”
_____________________________
Quan un nen no té suports, no és que “no ho vulgui”. És que no pot.
No podeu sostenir l'atenció perquè l'entorn us sobrecarrega.
No podeu seguir instruccions perquè el llenguatge que fem servir no està ajustat al vostre nivell.
No podeu esperar torns perquè no entén el sentit de l'espera.
No es pot regular perquè ningú no li va ensenyar què fer amb el seu cos quan s'activa.
I llavors apareix el que el món anomena “conducta”: crits, fugides, empentes, plor, oposició, rebequeries, bloquejos.
Però moltes vegades això no és cap problema de conducta. És un problema de comunicació.
És el cos dient: “no entenc”, “em dol”, “això és massa”, “tinc por”, “necessito parar”.
Si el nen no té una via alternativa per expressar-ho, el missatge surt per on pot.
Els seus companys també perden (i s'hi instal·la una idea perillosa)
Quan una aula està desbordada, el grup sencer se'n ressent. Els companys no només “observen” el que passa: ho viuen.
Viuen interrupcions constants.
Viuen tensió.
Viuen por si hi ha crisis intenses.
I, si ningú no acompanya i explica, alguns nens comencen a construir una narrativa silenciosa: “això és injust”, “això em treu”, “això és un problema”.
És aquí on la diversitat es converteix, injustament, en un enemic.
I això és devastador, perquè la inclusió hauria de ser el lloc on s'aprèn a conviure amb allò que és diferent. Però perquè això passi, l'aula necessita estructura, suports i mediació adulta. Si no, allò que creix no és empatia: és rebuig.
_____________________________
Els docents es cremen perquè se'ls demana allò impossible
_____________________________
Hi ha una part daquesta conversa que sol quedar tapada per culpa i per por: el desgast docent.
Se li demana al mestre que ensenyi, que gestioni, que contingui, que adapti, que avaluï, que atengui 25 o 30 nens… i que a més sostingui situacions complexes sense formació específica, sense suports estables i sense temps real per planificar.
No és manca de vocació.
És manca de sistema.
I quan el sistema falla, el cos del docent ho paga. Ansietat. Insomni. Sensació d'estar sempre arribant tard. Culpa per no poder amb tot. I, en massa casos, baixa mèdica o abandó.
Persones que estimaven ensenyar acaben odiant la feina. I això no només és trist: és una pèrdua social enorme.
_____________________________
Les famílies viuen en alerta permanent i acaben sentint-se culpables
_____________________________
Les trucades del col·legi es converteixen en una rutina:
“Veniu a buscar el vostre fill.”
“No podem més.”
“Potser necessita un centre especial.”
I cada trucada no només interromp la vida familiar. També deixa un missatge emocional: “el teu fill no encaixa”.
A moltes mares i pares els passa una cosa molt dura: comencen a viure amb el telèfon a la mà. Amb por que torni a passar. Amb vergonya. Amb culpa. Amb la sensació que estan fallant.
Però no. No fallen.
El que està fallant és una inclusió sense recursos, que es ven com a dret però s'executa com a improvisació.
_____________________________
La inclusió real és una altra cosa
_____________________________
La inclusió real no és pas un acte de bona intenció. És un treball tècnic, humà i sostingut.
I comença per una pregunta simple: què necessita aquest nen per poder estar bé aquí?
No per “portar-se bé”. Per estar bé.
_____________________________
Inclusió real és comunicació funcional
_____________________________
Quan un nen pot comunicar-ho, canvia l'aula.
No perquè es torni perfecte, sinó perquè deixa d'estar atrapat.
Un nen que pot dir (amb paraules, amb gestos, amb pictes, amb un sistema augmentatiu): “necessito un descans”, “no entenc”, “vull això”, “em molesta el soroll”, “tinc gana”, “em dol”... és un nen que ja no necessita cridar amb el cos.
La comunicació funcional és una forma de prevenció. És una forma de dignitat. És una forma de seguretat.
I també és una forma d'enllaç: perquè quan l'entorn entén el nen, el nen se sent vist.
_____________________________
Inclusió real és preparar l'entorn (no exigir al nen que s'adapti sol)
_____________________________
Hi ha una idea que fa molt de mal: “ja s'adaptarà”.
No. Els nens no s'adapten per art de màgia. S'adapten quan l'entorn és predictible, quan hi ha suports visuals, quan les rutines tenen sentit, quan les transicions s'anticipen, quan el material està ajustat.
Preparar l'entorn no és baixar el nivell. És dissenyar laccés.
És entendre que l'aprenentatge no només és contingut: és regulació, atenció, motivació, seguretat.
_____________________________
Inclusió real és formació pràctica per als professionals
_____________________________
La formació que canvia aules no és la que omple carpetes. És la que baixa a terra.
La que ensenya a llegir senyals primerencs de desregulació.
La que dóna estratègies concretes per anticipar crisis.
La que mostra com ensenyar comunicació, com reforçar sense sobreactivar, com estructurar una activitat perquè el nen pugui participar.
I, sobretot, la que acompanya el docent sense judici. Perquè ningú no millora des de la culpa.
_____________________________
Inclusió real és recursos i aliança amb les famílies
_____________________________
La família no és “el problema”. La família forma part de l'equip.
Quan una família rep eines clares, quan entén què fer a casa, com sostenir rutines, com reforçar comunicació, com acompanyar sense trencar-se… el nen progressa més.
I l?escola també respira.
La inclusió real es construeix amb aliança, no amb trucades d'emergència.
_____________________________
Quan el nen té eines, floreix (i tots guanyen)
_____________________________
Quan un nen se sent comprès i segur, passa una cosa que moltes vegades sembla miracle, però no ho és: és neurodesenvolupament.
Baixa l'estrès.
Apareix latenció.
S'obre la imitació.
Millora la interacció.
L'aprenentatge es fa possible.
I llavors sí: guanya el nen, guanya el grup, guanya el docent, guanya la família.
La inclusió real no és romàntica. És exigent.
Però també és profundament esperançadora, perquè quan es fa bé transforma vidas.
_____________________________
Si vols que parlem
_____________________________
Si ets a Espanya i estàs vivint aquesta realitat (com a família, docent o centre), i vols que el mirem amb calma i amb criteri professional, pots escriure'm des del formulari de contacte del meu web.
De vegades no cal “més força”. Fa falta estructura, eines i un pla realista.
I això sí que es pot construir.