Quan deixem de perseguir paraules i comencem a construir un pont, la comunicació canvia de direcció.
________________________
Desenvolupament del llenguatge infantil: diem “llenguatge” i gairebé sempre pensem en paraules. A pronunciació. A vocabulari. En aquest moment tan esperat en què un nen diu “mama” i el món s'ordena, per fi, al voltant d'una evidència: “ja parla”. Però el llenguatge és anterior a la paraula i més gran que ella. És una manera de ser al món. És el sistema amb què convertim experiència en significat i significat en enllaç. Per això, quan un nen té dificultats per comunicar-se, el problema poques vegades és només “no diu”. El problema sol ser més profund: no troba un pont estable entre allò que sent, allò que entén i allò que l'entorn li exigeix.
Aquí apareix una paradoxa que, si la mirem de cara, canvia la intervenció: els pares no “ensenyen a parlar” com qui ensenya matemàtiques. No hi ha cap programa setmanal, ni una rúbrica, ni un examen. I tot i així el llenguatge apareix en la majoria dels casos. Per què? Perquè el llenguatge no s'instal·la per instrucció, es construeix per participació. Un nen aprèn llenguatge quan viu dins d'un ecosistema on algú se'l mira, algú l'espera, algú interpreta els seus intents i algú respon amb sentit. Quan parlem de desenvolupament del llenguatge infantil parlem de nens que aprenen perquè la seva comunicació té conseqüències: demanar serveix, assenyalar serveix, mirar serveix, acostar-se serveix. I quan alguna cosa “serveix”, el cervell insisteix.
El problema és que, sense adonar-nos-en, moltes vegades ensenyem un altre idioma: el idioma del rendiment. Preguntem per comprovar, no per entendre. Repetim per forçar, no per convidar. Corregim cada intent i, amb aquesta correcció constant, el nen aprèn una lliçó silenciosa: comunicar-se és arriscat. Aleshores apareixen conductes que l'adult interpreta com “no vol”: evitació, frustració, desconnexió, ecolàlies sense intenció, rebequeries. Però moltes vegades no és manca de ganes; és manca de seguretat i de ritme.
En el desenvolupament del llenguatge infantil la paraula arriba quan el nen sent que la seva comunicació té un lloc segur on caure.
Per això “ensenyar llenguatge” no hauria de significar “fer que repeteixi paraules”, sinó crear condicions perquè la intenció comunicativa sigui possible. La pausa -una pausa real- és una eina terapèutica: sense pausa no hi ha torn. La oportunitat també ho és: si ho anticipem tot, el nen no necessita participar-hi. I la validació de l'intent és el fonament: quan responem a una mirada, a un gest, a una vocalització, estem dient al nen “la teva veu existeix”, encara que encara no sigui verbal. Aquest missatge és més potent que qualsevol llista de vocabulari quan parlem de desenvolupament del llenguatge infantil.
La pregunta profunda, doncs, no és “quines paraules li ensenyo?”, sinó “quin llenguatge li estic ensenyant sense adonar-me'n?”. Un llenguatge per demanar, però no para compartir? Un llenguatge per obeir, però no para decidir? Un llenguatge per rendir, però no para vincular-se? Perquè el llenguatge no només anomena el món: també defineix el lloc que una persona hi ocupa.
Si hagués de tancar amb una idea, seria aquesta: a desenvolupament del llenguatge infantil no es tracta d'ensenyar a parlar; es tracta d'ensenyar que comunicar val la pena. I quan el llenguatge no apareix de manera natural, no és un fracàs de la família: és un senyal que cal estructura, models clars, repetició terapèutica i un entorn que sostingui. A Mètode VICÓ treballem precisament aquí: a construir el pont perquè el nen no només “digui”, sinó que pugui demanar, compartir, regular-se i créixer.
Si aquest article de desenvolupament del llenguatge infantil t'ha remogut, et proposo una cosa senzilla: mira avui una interacció i pregunta't si estàs buscant paraules o construint pont. De vegades el canvi més gran no és “fer més”, sinó fer diferent: esperar un segon més, validar un intent, convertir la comunicació en un lloc segur.
Si vols, explica-m'ho: quina part t'ha ressonat més? Pots deixar un comentari o compartir-ho amb aquesta família o aquell professional que està a la fase de “ho estem intentant tot i res funciona”. I si necessites que ho aterrem al teu cas (nivell, objectius, estratègies i estructura), escriu-me per WhatsApp
Cristina Oroz Baix
Fundadora de Mètode VICÓ, Presidenta de la Associació d'Ajuda per a Nens amb Discapacitat (AAND) i CEO de Jo També Leo.
Democratitzant metodologies educatives inclusives.