El joc és la base de la comunicació de l'ésser humà, les nostres primeres interaccions són jocs purs, aquí és on comencen a elaborar-se les primeres organitzacions mentals, la planificació, la causa-efecte, la permanència de l'objecte, el reconeixement de l'altre, la motivació, la participació i tot en el marc de l'experiència més motivadora que posa en ordre la nostra atenció, concentració i memòria.
Les nostres mares ens ensenyen a jugar però ens ensenyen molt més que això, ens ensenyen a elaborar estratègies de reconeixement de l'altre, de l'entorn i d'autoconeixement.
Amb formi creixem, ia això anomenem evolució, aquesta sensació lúdica, sensorial i comunicativa es dissipa, tot es torna més mecànic, més fred i més artificial, potser és un procés natural però quan es tracta d'educació i d'analitzar les estratègies educatives ja sigui en el marc familiar com el terapèutic hem de fer un alt en aquest punt tan essencial. En els primers passos en què es crea aquesta capacitat d'aprendre que és tan sorprenent dels nadons, en estadis rics en contacte humà, estimulació sensoriomotriu, força emocional espontània i seguretat vinculada als nostres progenitors.
Perquè deixem de jugar? Perquè ens costa sorprendre i sorprendre'ns? Deixarem de pretendre donar el millor als nostres fills sense saber rebre allò que ells ens donen, jugant? Ells tenen la clau de les seves necessitats, del que requereixen a cada moment. Mirem cap a fora sense mirar-nos cap a dins i això fem amb els nostres nens, mirem el seu entorn preocupant-nos que tinguin moltíssimes joguines i estimulació però no mirem el seu interior, cosa que diu el cos, les mans, la seva expressió. Vivim de portes cap a fora i no cultivem l'interior. Estem parlant de moments de qualitat, no cal tenir gaires experiències sinó que cal viure-les i els primers que hem de fer aquest procés som nosaltres com a pares, mares, professionals, professors… Allò que no ens motiva no podem utilitzar-lo per motivar els altres. De vegades hem de seure al costat dels nostres fills i escoltar, observar, escoltar i observar de nou perquè ells són els veritables mestres, ells tenen això que amb els anys hem perdut, la màgia de saber viure tots els segons amb veritable intensitat perquè tinguin significat i romanguin. Ells són els mestres i nosaltres som simples mestres que es van tornar aprenents perquè van oblidar jugar, mirar, llegir, escoltar, entendre, empal·litzar… aquests són els veritables aprenentatges, la base per al posterior èxit personal i en conseqüència social, la seguretat, l'autoestima, l'autocontrol… són fruit d'aquests processos.
Quan eduquem en aquests primers estadis després dels durs mesos de criança sembla que comença una fase en què el nostre nen respon, ens mira, ens atén i sembla un llibre obert desitjant que escriguem els primers capítols on tot es redueix a seguir atenent el son, la fam, el plor i la neteja. Després comencen els conflictes, l'autodeterminació, la possessió, les crisis i en comptes de fer servir la mateixa comunicació lúdica que teníem els primers mesos vam canviar el rol i vam començar a distanciar-nos dels nostres petits. Des d'aquesta nova posició, des d'allà lluny la comunicació en aquestes primeres fases on assagem les primeres eines de maneig social i personal ens posem al davant indignats que els nostres fills no segueixin eternament al nostre cercle de control i comencis a comportar-se com a persones amb pensaments, voluntats i preferències pròpies encara que siguin senzilles que no simples.
L'ésser humà i els pares, aquests som una altra mena d'humà, som un mar de conflictes i de marees que juguem amb les pujades i baixades intentant mantenir la nostra tripulació col·locada i en alerta per no naufragar. Així que com a consell us diré… jugar, jugar i intentar jugar cada dia, i com més gran sigui la dificultat més gran la necessitat de seguir atraient l'atenció dels vostres fills, alumnes i pacients per poder conduir-los al lloc on puguin veure les situacions des d'una altra perspectiva sense bloquejar-se i sense la soledat que produeix el procés de gestionar l'entorn, als altres i, sobretot, a nosaltres mateixos.
Cristina Oroz Baix