Mai no seran suficients els “gràcies” que puguin compensar el teu sacrifici, aquest sacrifici que evoca naturalesa en el teu caminar, en el teu caminar i en el teu fer sempre en pro dels teus fills que poblen el món i viuen aliens a aquesta mà que es va deixar anar el dia que van aprendre a caminar.
Mai cesses en la teva fortalesa, decidida, disposada i predisposada a empènyer a les teves espatlles aquest món. Sempre posant el cor per bandera, pàtria i religió. Pacient, constructiva i valenta. De vegades ferida, amb els cops més forts i el desànim més latent… però mai t'atures.
Mai no es podrà entendre com l'estómac t'empeny a exercir la maternitat amb tanta perfecció, no hi ha model igual, és inimitable, no hi ha empatia que arribi a entendre la teva condició, mai no n'hi haurà sinó des de la pròpia condició d'una altra mare, aquella que s'identifica amb la força d'un lleó, el sigil i la sensibilitat d'un gat.
Mai no hi hauria família com avui l'entenem, enforteixes els seus llaços i atens i entens els teus vibrant amb la seva mateixa sang aquella que bull a la distància, a l'absència ia la indiferència d'individus que no miren enrere per veure qui els va empènyer en caminar. Mare, Germana i Àvia.
No deixes mai de buscar camins, de construir ponts i d'enfonsar banderes blanques. Amb mil habilitats que semblen totes invisibles per la pròpia manera subtil de realitzar-les com si fossin part de l'atrezzo vital de l'individu en néixer, en extensió al cordó umbilical que no van poder tallar i ens manté lligats per sempre.
Mai sense tu, mare.
Cristina Oroz Baix