Moltíssims nens amb autisme i altres discapacitats en presenten una de molt diferent regulació sensorial i conductual, nens que contínuament tenen objectes a la mà, que s'emporten tot a la boca, que han d'estar en moviment continu… presenten altres ritmes, una altra manera d'explorar l'entorn i són cercadors sensorials amb altes necessitats i molta ansietat si no són correctament satisfetes.
Primer de tot assenyalar que els canvis bruscos en les dinàmiques no són gens recomanables ia més no seran gens fàcils així que cal armar-se de molta paciència per poder ajudar-los i anar implantant variacions més que canvis de manera efectiva, des de l'afecte, el respecte i l'empatia. Aquests canvis poden implicar una desestructuració del nen.
Segon tenim multitud de situacions que es comporten d'aquesta manera, cadascun a la seva manera ia més determinem que aquests comportaments són sostinguts i insostenibles perquè afecten directament la atenció, a l'aprenentatge, a la comunicació i, a allò que és més important, les seves emocions.
Tercer i clau del problema i de la intervenció és… quan no ho fa? davant quines activitats és com si haguéssim donat al pause? en quins moments sembla que tot fluís i autoregulés aquesta sensorialitat que el 90% del temps el manté allunyat, distant i absent?. És molt important avaluar quan això passa (o deixa de succeir) per identificar aquests moments per poder intervenir i poder dilatar-los. Hem d'estar molt atents i poder analitzar com en aquests moments aquesta necessitat es veu satisfeta per una altra i potenciar aquests moments perquè passin més sovint.
Potser aquesta és la clau més important per a qualsevol intervenció perquè tota conducta, sigui sensorial o no, està complint una funció però mai és tot el temps. Normalment poso un exemple molt gràfic quan els pares van demanant ajuda quan tenen nens conductuals que són difícilment “manejables” i és quan els comento que començarem a “premiar-los”. Com? De vegades no es tracta de buscar quan les conductes siguin positives, que seria fantàstic, sinó quan podrien ser negatives però no obstant això no ho són, vet aquí el premi! Aquestes conductes com moltes altres actuen igual que les sensorials. Moltes vegades tenim la costum per defecte de buscar això, el defecte, la necessitat, la carència, el proper objectiu que, moltes vegades, resulta inassolible perquè el busquem fora del nen.
Això també passa amb el llenguatge i la comunicació, quan un nen fa sons, o diu alguna síl·laba o paraula senzilla intentem buscar-ne d'altres, o fins i tot més paraules i el que no ens adonem és que fomentar aquests sons, aquestes síl·labes i paraules senzilles és la clau perquè sorgeixin més, són els ingredients per construir el llenguatge futur.
Així que intentem concentrar-nos en què volem que es repeteixi en els nostres nens: moments sense autoestimulació, tornar a escoltar aquestes paraules o sons, tornar-lo a veure tranquil sense conducta… i tindrem el camí clar per a l'evolució, sigui quin sigui, de cadascun dels nostres petits.